Ciutat 30. I ara què?

Del 16 al 22 de setembre es va celebrar la Setmana de la Mobilitat Sostenible. Enguany aquesta celebració ha passat sense pena ni glòria. El fantasma de la COVID ho ha estat emboirant tot, però també ens va portar, amb el confinament, imatges que moltes de nosaltres no havíem viscut mai: carrers sense cotxes, la possibilitat de passejar (en la franja que tocava, per suposat) sense soroll, sense contaminació…

Granollers es va despertar després del confinament i d’aquest estiu tan estrany convertida en ciutat 30. Una mesura que pot semblar estranya. Però… per què ciutat 30? Què vol dir això?

El codi de circulació diu que la calçada és un espai per a vehicles motoritzats i bicicletes. Fins ara les bicicletes estaven en desigualtat. Com t’ho fas per circular per un carrer estret, amb un cotxe enganxat al darrere, que et pressiona? O com t’atreveixes a anar per carrers més amples amb diversos carrils, com el carrer Roger de Flor, en plena hora punta ple de cotxes impacients que fan tard a la feina? Ho fas amb por i inseguretat, amb cotxes que t’avancen imprudentment.

La ciutat 30 ens demana que abaixem el ritme, que abaixem els fums, i equipara cotxes i bicicletes, ens fa més iguals tot i les nostres diferències. La ciutat 30 és respectar una ciutat on no només els cotxes s’han de sentir segurs, sinó bicicletes i vianants. A 30 és més fàcil que puguis reaccionar a un imprevist: canalla sortint de cop en un pas zebra, per exemple. La ciutat 30 ajuda que usem més la bicicleta i ens fa sentir més segurs com a vianants, però no ens enganyem; aquesta mesura de l’Ajuntament no és la panacea, no és cap aposta real per prioritzar vianants, bicicletes i transport públic enfront del vehicle privat motoritzat. No és una aposta real per una mobilitat sostenible, una mobilitat que aposti per maneres de moure’ns activament sense contaminar i sense consumir recursos no renovables: a peu, en bici, en transport públic…, una mobilitat que demana valentia per part dels governs per trencar amb el paradigma imperant d’“una vida sense cotxe no és possible” o “el cotxe et fa lliure” o “ el cotxe elèctric és el futur”.

Ara mateix sembla impossible però s’ha d’apostar per accions a les ciutats que redueixin espai als cotxes i el retornin a la gent. Polítiques reals per a la sostenibilitat. No més pedaços i sí a més valentia. En el context d’emergència climàtica, amb l’experiència recent de les ciutats sense cotxes en què es respirava saludablement, es podia sortir al balcó sense escoltar el continu “run run” de cotxes, se sentien els ocells…

Sabem que parlar de mobilitat sostenible no és senzill, hi ha molts factors a tenir en compte, cal tenir una visió integral. La presa de decisions i l’aplicació de mesures són complexes i no sempre agraden a tothom. En el cas d’una mobilitat sostenible, i en molts d’altres, s’hauria de posar sempre al centre la ciutadania, les persones, i la seva salut ambiental, física i emocional. I per això calen mesures, accions, governs, i també ciutadans i ciutadanes valentes, compromeses i responsables.

Granollers en Transició (GenT)

Agroecologia en temps d’agroindústria

L’agroecologia és un mot que els darrers anys ha començat a sonar entre diversos col·lectius socials, de pagesos i, fins i tot, a nivell polític. La seva definició acadèmica ens la ubica com una ciència, un moviment social i un sistema de producció que busca generar agroecosistemes tan semblants i compatibles com sigui possible amb els ecosistemes naturals. És, per tant, un enfocament holístic que busca un equilibri entre la part social, l’econòmica i l’ambiental en la producció d’aliments.

L’agroecologia és minoritària en el sistema productiu alimentari actual del món capitalista ric, però és la que omple la panxa de la humanitat. Bona part de la població mundial, sent-ne conscient o no, encara avui, aconsegueix les seves fonts d’alimentació d’estructures productives de petita escala, de proximitat, que utilitzen varietats no transgèniques i que es consumeixen a prop d’on es produeixen.

L’agroecologia, com qualsevol sistema sostenible i viable a llarg termini, és descentralitzada, de cadena curta, d’economia local i, per sobre de tot, consumidora de recursos locals finits. Aquesta filosofia espetega directament contra els pilars del neoliberalisme més salvatge que busca incessantment la concentració de poder i diners, la maximització dels guanys a qualsevol preu i, per sobre de tot, externalitzar la “merda” cap a la part social –condicions laborals i de vida dels treballadors– i ambiental –espoli i destrucció del recursos i ecosistemes.

Avui, estem en un creuament de camins; des de 1970 hem superat la capacitat de càrrega del planeta. És a dir, ja no vivim dels interessos que genera el capital terra sinó que, també, ens estem menjant part del capital per a poder sobreviure. D’altra banda, l’agudització del canvi climàtic ens situa en un context d’extrema fragilitat productiva –fenòmens extrems, manca d’aigua, etc. Si llegim alguns llibres d’agronomia antics, alguns autors, l’any 1940, ja es queixaven del model productiu industrial dient que estava arrasant els sistemes tradicionals complexos, variats, altament productius i resilients per aconseguir un sistema extractivista i de curta durada.

Per tant, podem dir, sense embuts, que fa més de 80 anys, que estem avisats. Tenim un monstre a dins de casa, un càncer al cos que s’ha d’extirpar, però, ara, ja no hi ha temps, s’ha d’actuar de manera radical i ràpida.

Segurament, l’agroecologia és una de les solucions, però, en el fons, tots sabem quina és la bona. Comencem per nosaltres mateixos, mirem-nos al mirall i fem-nos les preguntes correctes. Què mengem?, com i on vivim?, d’on venen els nostres ingressos?, i segurament ens apareixeran les contradiccions necessàries per generar la revolta interna que ràpidament s’ha de convertir en externa, en social.

Jordi Puig Roca, doctor en Ciències Ambientals especialitzat en canvi climàtic i canvi global ambiental i coordinador de l’Espigall.

No és “economia de guerra”, és “economia de cures”

Aquests dies és inevitable estar connectada a les notícies, via internet, televisió, ràdio o whatsapp. Rebem informació per totes bandes. El que és més sorprenent i, fins i tot, fa por, és la dimensió que ha agafat el llenguatge per explicar-nos la realitat que estem vivint.

Des de ja fa unes setmanes es parla constantment d’“economia de guerra” (com es va anomenar també durant la Segona Guerra Mundial), però potser caldria canviar el nom i buscar-ne un de menys bel·licista i més constructiu, com, per exemple, “economia de cures”. Sobretot perquè el personal que treballa en l’àmbit de la sanitat, dels serveis socials, dels serveis públics de primera necessitat, fins i tot les forces de seguretat (tot i que pot sonar estrany), el que estan fent és cuidar-nos. I les fàbriques modifiquen els sistemes de producció, no per fer armes de destrucció, sinó per produir elements que permetin cuidar aquelles persones malaltes i aquelles persones que estan treballant en les cures de la ciutadania.

Com expliquem les coses al món conforma també el món en què vivim. Moltes vegades oblidem la gran importància del llenguatge. Aquests dies no fem més que escoltar paraules com “combatre l’enemic”, “lluitar”, “guerra”, “junts vencerem”, etc. És cert que aquest virus està tergiversant la nostra quotidianitat, està posant en dubte moltes de les creences que estaven en el subconscient col·lectiu (que tot ho podíem, que a nosaltres no ens podia passar, que som modernitat…) i està destapant també les mancances d’aquesta suposada “societat del benestar”, com la manca d’inversió en sanitat, la dependència de l’exterior, etc. Però en cap cas estem en una guerra, sinó en una situació crítica, en una crisi. Yayo Herrero i Santiago Alba en el seu article a Contexto y acción parlen de catàstrofe: “No es una guerra, es una catástrofe. Para esta batalla no se necesitan soldados sino ciudadanos; y esos aún están por hacer. La catástrofe es una oportunidad para ‘fabricarlos’”

I la ciutadania així ho està demostrant. S’estan creant vincles entre la comunitat que semblava que no existien o que havíem perdut: la solidaritat del veïnat amb la gent gran que no pot anar a buscar queviures i s’ofereix per comprar, les iniciatives locals per cosir màscares i bates per als hospitals, els concerts en viu a les xarxes que artistes d’arreu ofereixen en obert, els aplaudiments als balcons que obren les finestres (literalment) a conèixer les persones que viuen al nostre costat, al nostre entorn, i que potser no coneixíem abans…

La ciutadania, la societat, sembla haver entès millor aquesta crisi que els polítics i militars que la gestionen i comuniquen. El diari Ara ha analitzat amb experts aquesta tendència al bel·licisme en el llenguatge per parlar de la realitat actual i “alerten que, si es perpetua, pot tenir riscos per al sistema democràtic”. Dolors Sabater també ens fa reflexionar sobre l’“antimilitarisme imprescindible” i és que l’entrada de l’exèrcit a la gestió no hauria de contaminar la realitat ni el llenguatge, ni ara, ni mai.

Aquesta reflexió sorgeix de les persones de l’equip de l’És l’ou i del seu entorn, però no som les úniques persones que hi hem reflexionat. Us convidem que llegiu els següents articles, que aprofundeixen en el tema:

• ¿Estamos en guerra? Santiago Alba Rico & Yayo Herrero. Contexto y acción.
•  Els riscos del discurs bèl·lic i patriòtic en l’emergència sanitària. Marc Toro. Diari Ara.
• Antimilitarisme imprescindible. Dolors Sabater Puig. Crític.

Tornarem la propera lluna plena amb més reflexions sobre el que ens està aportant aquesta crisi. Fins aleshores pau, amor, salut i cures per a aquests dies de confinament!

Txell Remolins, membre de Granollers en Transició (GenT)

S’ha de fer front urgentment a l’emergència climàtica

Hi ha pressa. És clar que sí. A Granollers, els reiterats episodis de contaminació atmosfèrica, la incapacitat de treure el trànsit pesant de la Ronda Sud i de fer una ciutat pedalable, la futura construcció d’un tercer carril a la C-17, i la construcció d’un nou polígon industrial al costat del Bosc de Can Ferran (Serra de Ponent), peça del PDU del Circuit de Barcelona Catalunya, posen de manifest que afrontar l’emergència climàtica no és una prioritat. El consistori va declarar l’emergència climàtica el 30 de juliol de 2019, però no ha fet accions determinants ni de manera ràpida, segons la recent creada Taula d’Emergència Climàtica de Granollers, que ha decidit no esperar més i ha pres la iniciativa.

Les entitats que han iniciat la TECG, una desena, es van reunir per primera vegada el 18 de setembre de 2019 i van idear un manifest que van llegir el 24 de setembre al ple municipal, on van demanar ser rebuts per l’equip de govern. A més, van convocar una Marxa pel Clima a Granollers, que va ser un èxit, i van donar suport a la de Barcelona. Des de llavors, han continuat treballant i ja tenen un nou manifest i propostes que presentaran públicament el dia 12 de març, a les 19 h, a la sala d’actes del Museu de Granollers. Inicialment, a la TECG hi ha l’Associació de consumidors i productors La Magrana Vallesana, Granollers en Transició (GenT), Rebel·lió o extinció Vallès Oriental-Baix Montseny (XR VOBM), la Plataforma No Ens Vendreu la Moto, l’Assemblea Integració Ronda i Sud de Granollers, el Casal del Mestre de Granollers, la Fira d’Economia Social i Solidària, l’Ateneu de Granollers, Amnistia Internacional i Granollers Pedala. S’hi poden adherir més entitats i persones a títol individual.

La Taula d’Emergència Climàtica de Granollers s’ha constituït amb l’ànim d’incidir en les polítiques municipals, col·laborar i, alhora, exigir les mesures necessàries en tota mena d’àmbits: contaminació, mobilitat, agroecologia, comunitat, drets humans, cures feministes, comerç de proximitat, serveis bàsics, espais naturals, etc.

Davant d’una emergència tothom pren mesures contundents i urgents, oi?

Doncs a fer-ho! Hi ha pressa. És clar que sí.

 

Equip És l’ou

Una manera diferent de crear empreses

Els Ateneus cooperatius, promoguts per entitats de l’economia social, són un espai de trobada, coordinació, aprenentatge, innovació i assessorament en l’àmbit de l’economia social i cooperativa. El seu objectiu és enfortir el desenvolupament del cooperativisme.

L’any 2016 es va promoure des de la Generalitat la Xarxa d’Ateneus Cooperatius, amb la creació de 14 punts territorials arreu de Catalunya, per enfortir l’economia social i cooperativa. Més de 120 entitats socials, cooperatives, entitats locals i altres agents lideren aquests ateneus.

Aquest moviment es regeix per uns principis comuns de justícia social, democràcia directa, deliberativa i participativa, decreixement i sostenibilitat, equitat i solidaritat. Al Vallès Oriental també en tenim un. El trobareu al carrer Corró, número 122, de Granollers. La seva missió és donar visibilitat a l’economia social i cooperativa, fomentar la creació de noves empreses de l’economia social i generar riquesa i ocupació de qualitat al territori.

Per aconseguir-ho, ofereix diferents serveis i recursos:
         Informació sobre els diferents recursos disponibles en economia social i
cooperativa
         Acompanyament a mida per a l’elecció de la forma jurídica que té més
encaix i suport a la constitució d’una empresa de l’economia social
         Acompanyament a mida per a la transformació d’una SCP o associació en
una empresa de l’economia social
         Jornades sobre empreses de l’economia social i bones pràctiques
         Laboratori de bones pràctiques i rèplica
         Formació en el coneixement de l’àmbit de l’economia social i les formes
jurídiques associades per a joves de centres d’educació secundària i superior.
         Orientació en processos de continuïtat d’empreses properes al tancament i
reconversió sota la fórmula cooperativa per part de les persones treballadores

Podeu descobrir més coses dels ateneus cooperatius a https://ateneucoopvor.org/

L’oliva Vera, un tresor del Vallès

El paisatge vallesà segur que no seria tan atractiu sense les extensions d’oliveres. Són de diverses varietats, però una de les més preuades, i de les quals només hi ha 325 hectàrees al Vallès Oriental i 241 al Vallès Occidental, és la Vera.

L’oliva Vera dona un oli amb una persistència de gust més llarga que d’altres, molt potent, i de baixa acidesa –0,3° o 0,4°– i ara està molt en boga. A finals de tardor, els municipis de la nostra comarca on n’hi ha més producció –la Garriga, Caldes de Montbui i Bigues i Riells– n’han fet la recol·lecció, i el 18 de gener es presentarà el producte a la Plaça del Trull de Bigues, a la 8a Fira de l’Oli Vera i 6è Mercat del Pa Artesà elaborat amb farines antigues, aquest any enfocat a professionals. Hi haurà, al llarg de diverses jornades, una oligoexperiència, una conferència sobre les farines de varietats antigues, una altra sobre el mapeig i inventari dels recintes SIGPAC dels oliverars del Vallès, la presentació del projecte “Reciclatge d’oli transformat en biodièsel”, i un tast. Els professionals també participaran en una trobada gastronòmica i a la presentació de les qualitats organolèptiques i singulars de l’oli de la varietat Vera del Vallès i el pa artesà de varietats antigues.

I què ens proposa de fer en Pep Salsetes, mestre cuiner, gastrònom, coneixedor del territori i proposador de la Fira de l’Oli Vera a l’Ajuntament de Bigues i Riells? Doncs una botifarra amb olives.

Què necessitem?

100 g d’olives

1 Kg de carn picada de porc

15 g de sal

4 g de pebre

Un pessiguet de sajolida

Un pessiguet de farigola

 

Què fem amb tot això?

Ho pastem, ho posem dins de tripes naturals i les lliguem. En lloc de botifarres, també podem triar la versió bistec rus o hamburguesa. Les olives i l’oli donen molt de sí i la 8a Fira de l’Oli Vera és un bon lloc per descobrir-ho.

Quan és Nadal?

Diuen que el Nadal és temps de família, grans àpats i quilos de regals. Són dies feliços, diuen. Però ja fa massa anys que els dies previs al que diuen que és Nadal, jo hi veig
angoixa per costejar la quantitat desmesurada de menjar i regals i per trobar el que
creiem que serien els “regals perfectes”; veig estrès per les hores extres que dediquem
a totes les tasques de compra i preparació, frustració perquè no tothom de la família hi
posa de la seva part i/o pena perquè quan arribi el dia no hi serà tothom que hauria de
ser-hi… Sento fins i tot moltes persones que diuen que voldrien fugir-ne. Hi ha molt
d’esforç per arribar a aquells dies que diuen que són el Nadal. Llavors, em pregunto,
són reals aquells dies? O els fabriquem? De què serveix patir 20 dies per gaudir-ne 4?
Quin és el moment que gaudim?
Hi ha il·lusió, sí. Però il·lusió per viure aquest Nadal que ens expliquen; i tot allò que no
ho compleix ens frustra.

Només hi ha un tipus de Nadal per a tothom? En què hem convertit el Nadal?
A mi m’agrada traduir el Nadal als sentits. Per mi el Nadal és olor i gust de canyella i
cada cop que menjo alguna cosa que en porta, per mi és Nadal. Per mi el Nadal és el
color vermell i sempre que em poso alguna cosa d’aquest color sento el Nadal. Sentir
amor és Nadal, i la melancolia també hi té un lloc en el meu Nadal.
D’aquesta manera, per mi molts moments de l’any són Nadal i el que fa especial
aquests dies de desembre i gener és que tot allò que per mi és Nadal s’uneix i
s’intensifica. Els records que m’han quedat dels Nadals fins avui són petits detalls en la
major part immaterials: riures jugant a jocs de taula, anècdotes amb els avis, bromes,
recordar els que no hi són, i promeses de fer més coses junts. Així doncs, aquest Nadal
només em preocuparé per assegurar-me que juguem, riem, ens escoltem, fem plans i,
aquesta vegada, els duguem a terme.
I sí, ningú em treu la tasca de fer regals i cuinar. Però serà el menys important, perquè
donaré més importància a tota la resta.

“És Nadal al meu cor, quan somrius content de veure’m”

Andrea Lizana – periodista, Equip És l’ou

 

Permetre la mobilitat no vol dir garantir-la

Els desplaçaments interurbans són els que acumulen un major ús del vehicle privat. Això no només és un perjudici medioambiental per les emissions dels vehicles, sinó que afecta a la llibertat de mobilitat, facilitant-la només a les persones que poden disposar d’un vehicle o tenen llicència per conduir-ne. Al Vallès Oriental les distàncies entre poblacions veïnes són entre els 4km i 8km. Es tracta en la majoria dels casos de connexions que podrien fer-se perfectament amb bicicleta si hi hagués una infraestructura adequada, i que en molts casos es podrien realitzar aprofitant camins actuals o en paral·lel a vies existents. Però aquestes connexions actualment són inexistents.

La mobilitat és un dret ciutadà i simplement permetre-la no significa garantir-la. La mobilitat efectiva és una eina per aconseguir la igualtat d’oportunitats entre totes les persones. La bicicleta és una opció de mobilitat per a persones de totes les edats i més assequible per a totes les possibilitats econòmiques. Poder anar a l’institut en bici, ampliar el radi de municipis on poder anar a treballar de manera assequible. La mobilitat interurbana en bicicleta va més enllà de l’oci.

Des de la plataforma «Connectem el Vallès amb Bici», formada per un conjunt d’entitats del Vallès Oriental, fa mesos que es reivindica la possibilitat i el dret a circular amb bicicleta de les nostres poblacions a les poblacions veïnes per itineraris segurs i amb continuïtat. Una xarxa pedalable “pensada per donar resposta a la mobilitat quotidiana, però que també podrà ser emprada en itineraris de cicloturisme, contribuint a orientar el desenvolupament turístic de la comarca cap una activitat de baix impacte ambiental”. S’han fet ja dues pedalades reivindicatives, la darrera el 13 d’octubre, i el col·lectiu continua treballant per aconseguir que es garanteixi una mobilitat interurbana sostenible.

Podeu seguir el moviment des de les xarxes de Granollers Pedala.

Twitter: @granpedal | Instagram: @granollerspedala

Equip És l’ou

Cap a una visió ecofeminista als ensenyaments científics i tecnològics

Comença el curs i és aquell moment en què tothom, després de les vacances d’estiu, torna a parlar d’educació. L’És l’ou, que no vol ser menys, ha decidit dedicar a l’educació l’article d’aquesta lluna, sobretot a aquelles iniciatives educatives que tenen a veure amb la transició ecosocial.

I és que els professors, quan els nois i noies estan de vacances, fem coses, com deia aquell. Concretament, al juliol, el professorat fem formació, i aquest juliol se’n va dur a terme una de ben interessant. Un grup de professors de matèries científiques, les que incorpora l’acrònim anglès STEM (Science, Technology, Engineering and Mathematics), amb el suport de l’Escola de Cultura de la Pau i Edualter, formem un grup de treball a la UAB que rep el nom d’EduglobalSTEM. Enguany ha estat possible fer una primera escola d’estiu espectacular.

Van ser cinc dies al bosc Turull de Vallcarca, amb més de 40 professors participants, amb l’objectiu de fer projectes comuns de les nostres matèries científiques i incorporar-hi els sis eixos temàtics de l’educació per la justícia global (gènere, cultura de la pau, drets humans i ciutadania, sostenibilitat ambiental i econòmica, medi ambient i multiculturalitat). Durant cinc dies els participants van revisar propostes fetes durant l’any al grup de treball i van aportar idees i visions noves, però, sobretot, van gaudir de quatre ponents d’absolut luxe: 

La Yayo Herrero, la referència de l’ecofeminisme a la Península ens va fer reflexionar sobre com educar davant d’un sistema que declara la guerra a la vida, va destacar la importància de les cures i ens va fer veure els biaixos ideològics darrere de la literatura dels llibres de text.

En David Bueno, especialista en neurociència, ens va explicar com funciona el cervell adolescent, com es creen noves connexions neuronals, la importància de les emocions, i va modificar els nostres cervells com no podia ser d’una altra manera.

La Digna Couso, directora del CRECIM i una referent en l’educació STEM a casa nostra, ens va ordenar les idees sobre què volen dir termes com STEM, i sobre moltes de les noves tendències en educació.

I, finalment, la Neus Santmartí, química, professora i responsable d’un dels documents més coneguts pels docents del país: “Avaluar per aprendre”, ens va ajudar molt a comprendre un dels temes que més atabalen el professorat.

Amb aquesta alineació de luxe, us podeu imaginar com va anar el curs, però es que a més a més l’Escola d’Estiu incorporava detalls com el casal d’Estiu científic que va fer Explorium per als fills dels participants, els esmorzars del col·lectiu Mujeres Pa’lante o el propi entorn del Bosc Turull de Vallcarca. La bona notícia és que la visió que aporta EduGlobalSTEM ha arribat per quedar-se; ja s’ha creat un nou node a Barcelona, germà del vallesà, i cada cop hi ha més interès per treballar amb aquesta visió entre els profes STEM catalans.

 

Oriol Guinart, professor de secundària

Fira del tomàquet del Vallès

Aquest cap de setmana, 20 i 21 de juliol, se celebra a Santa Eulàlia de Ronçana la Fira del Tomàquet del Vallès. Visites guiades a l’hort de l’Espelt, tallers pràctics sobre hortalisses, demostracions culinàries, degustació de tapes a base de tomàquets de varietats locals, tasts de varietats antigues de tomàquets i el “1r Concurs de Cuina del tomàquet en cru i cuinat de varietats locals del Vallès” conformen les activitats d’aquest fira que enguany arriba a la desena edició i que té com a objectiu donar a conèixer les varietats antigues de tomàquet que trobem a la nostra comarca.

El tomàquet (del nàhuatl tomatl “fruit inflat”) ja era conreat pels maies i asteques. Va arribar a casa nostra a finals del segle XV, amb altres productes d’Amèrica, però no va ser fins al segle XVIII que es va popularitzar com a fruit per al consum. D’aquells tomàquets vinguts del nou món, alguns han arribat als nostres dies, i a la nostra comarca, gràcies a la selecció duta a terme al llarg dels anys per hortolans que observaven quines eren les varietats que s’hi adaptaven millor. 

Varietats amb diferents usos: per menjar frescos, per fer-ne salses, melmelada o gaspatxo, per sucar… El pometa de la Garriga, el cirerol de Caldes, el Rosa Ple de Llinars del Vallès i Cardedeu, el tardà de Riells del Fai i el de penjar de la Vall del Tenes són alguns exemples de varietats emblemàtiques de la nostra comarca. Tots aquests tomàquets tenen nom i cognom. A principi dels seixanta l’Etern Verdaguer va comprar a ca l’Ivo Pons de Lliçà de Vall unes quantes llavors de tomàquet, que possiblement havien vingut a començament del segle des de Mallorca, i per això ara gaudim del Rosa Ple. 

Si avui podem conèixer aquestes varietats antigues del Vallès i gaudir-ne és gràcies a aquells pagesos del Vallès que, collita rere collita, han conservat llavors d’aquests tomàquets. I també és gràcies a la feina duta a terme per l’associació Llavors Orientals, un grup de pagesos vallesans que, amb voluntat de preservar totes aquestes varietats ―el nostre patrimoni hortícola―, han fet una tasca de recuperació de llavors basada en la visita a cases de pagès i a hortolans de la zona i en la recol·lecció tant de les llavors com de les històries que hi ha darrere de cadascuna de les llavors. 

Aquest cap de setmana es podran tastar els primers i millors tomàquets de la temporada venuts directament pels pagesos, amb la voluntat de dignificar aquesta feina i reivindicar el Vallès com a terra de conreu.

Si voleu saber-ne més, a la fira podreu obtenir el llibret Varietats antigues de tomàquets del Vallès, que també es pot consultar en línia, amb tots els detalls dels tomàquets del Vallès i on trobar-los.