Aquests dies és inevitable estar connectada a les notícies, via internet, televisió, ràdio o whatsapp. Rebem informació per totes bandes. El que és més sorprenent i, fins i tot, fa por, és la dimensió que ha agafat el llenguatge per explicar-nos la realitat que estem vivint.
Des de ja fa unes setmanes es parla constantment d’“economia de guerra” (com es va anomenar també durant la Segona Guerra Mundial), però potser caldria canviar el nom i buscar-ne un de menys bel·licista i més constructiu, com, per exemple, “economia de cures”. Sobretot perquè el personal que treballa en l’àmbit de la sanitat, dels serveis socials, dels serveis públics de primera necessitat, fins i tot les forces de seguretat (tot i que pot sonar estrany), el que estan fent és cuidar-nos. I les fàbriques modifiquen els sistemes de producció, no per fer armes de destrucció, sinó per produir elements que permetin cuidar aquelles persones malaltes i aquelles persones que estan treballant en les cures de la ciutadania.
Com expliquem les coses al món conforma també el món en què vivim. Moltes vegades oblidem la gran importància del llenguatge. Aquests dies no fem més que escoltar paraules com “combatre l’enemic”, “lluitar”, “guerra”, “junts vencerem”, etc. És cert que aquest virus està tergiversant la nostra quotidianitat, està posant en dubte moltes de les creences que estaven en el subconscient col·lectiu (que tot ho podíem, que a nosaltres no ens podia passar, que som modernitat…) i està destapant també les mancances d’aquesta suposada “societat del benestar”, com la manca d’inversió en sanitat, la dependència de l’exterior, etc. Però en cap cas estem en una guerra, sinó en una situació crítica, en una crisi. Yayo Herrero i Santiago Alba en el seu article a Contexto y acción parlen de catàstrofe: “No es una guerra, es una catástrofe. Para esta batalla no se necesitan soldados sino ciudadanos; y esos aún están por hacer. La catástrofe es una oportunidad para ‘fabricarlos’”
I la ciutadania així ho està demostrant. S’estan creant vincles entre la comunitat que semblava que no existien o que havíem perdut: la solidaritat del veïnat amb la gent gran que no pot anar a buscar queviures i s’ofereix per comprar, les iniciatives locals per cosir màscares i bates per als hospitals, els concerts en viu a les xarxes que artistes d’arreu ofereixen en obert, els aplaudiments als balcons que obren les finestres (literalment) a conèixer les persones que viuen al nostre costat, al nostre entorn, i que potser no coneixíem abans…
La ciutadania, la societat, sembla haver entès millor aquesta crisi que els polítics i militars que la gestionen i comuniquen. El diari Ara ha analitzat amb experts aquesta tendència al bel·licisme en el llenguatge per parlar de la realitat actual i “alerten que, si es perpetua, pot tenir riscos per al sistema democràtic”. Dolors Sabater també ens fa reflexionar sobre l’“antimilitarisme imprescindible” i és que l’entrada de l’exèrcit a la gestió no hauria de contaminar la realitat ni el llenguatge, ni ara, ni mai.
Aquesta reflexió sorgeix de les persones de l’equip de l’És l’ou i del seu entorn, però no som les úniques persones que hi hem reflexionat. Us convidem que llegiu els següents articles, que aprofundeixen en el tema:
- ¿Estamos en guerra? Santiago Alba Rico & Yayo Herrero. Contexto y acción.
- Els riscos del discurs bèl·lic i patriòtic en l’emergència sanitària. Marc Toro. Diari Ara.
- Antimilitarisme imprescindible. Dolors Sabater Puig. Crític.
Tornarem la propera lluna plena amb més reflexions sobre el que ens està aportant aquesta crisi. Fins aleshores pau, amor, salut i cures per a aquests dies de confinament!
Txell Remolins, membre de Granollers en Transició (GenT)
