La Magrana Vallesana: 10 anys fent camí

A l’associació de consumidors i productors la Magrana Vallesana estem de celebració! Fa deu anys que vàrem començar aquesta aventura que ens ha portat a compartir i posar en pràctica una sèrie de valors com ara l’agroecologia, el consum responsable, l’economia social i solidària, l’ecofeminisme…

La Magrana s’ha fet gran i ara ja som més de 300 unitats familiars que en formem part, tot participant-hi segons les possibilitats de cadascú. Aquest creixement ens ha portat, sense renunciar als valors fundacionals, a haver d’aprofundir en l’organització interna de la botiga, com ara la informatització dels pagaments, l’agilitat en el servei o l’ampliació dels productes, i a ser cada vegada més exigents amb la varietat, qualitat, proximitat i amb el compromís del productor amb l’agroecologia. D’aquesta manera  podem oferir un ampli ventall de productes per abastir la cistella setmanal. El treball de la junta, incansable, les assemblees i el treball de les comissions són els altres pilars de la Magrana. La comissió de compres –exigent en la selecció dels productes–, la comissió econòmica –que vetlla per la bona salut de l’entitat–, o l’hort-museu –que col·labora en el manteniment de llavors locals–, com també els actes culturals i tallers, són alguns dels exemples de les moltes iniciatives que els socis han proposat.

 Aquesta realitat, però, no s’ha construït sola ni d’un dia per l’altre. És el fruit de la col·laboració de molta gent que hi ha aportat temps, esforç, idees… Un camí que es va iniciar quan un grup de persones van decidir emprendre una gran aventura que, partint d’uns principis molt clars, s’ha anat construint dia a dia. De la mateixa manera que un vaixell trencagels, que es va obrint pas amb l’ajut de tothom, s’ha anat construint la Magrana. Arribar als 90 socis per poder tenir un mínim funcionament continuat, el compromís i participació dels productors, les aportacions  econòmiques comunitàries que van fer possible la cambra frigorífica, la nevera, els dispensadors a granel, l’aprenentatge dels temes legals i fiscals, econòmics, han estat, entre d’altres, fites que hem hagut d’anar assolint. Són aprenentatges que després hem trasmès a altres grups que han volgut inciar un camí semblant al nostre.

Els productors han estat un altre dels pilars de la Magrana. Amb ells i el seu compromís  amb la terra, sovint heroic durant aquests anys, hem pogut tirar endavant.

A la Magrana mai hem volgut caminar sols. Col·laborem i participem activament amb altres entitats, associacions, moviments, etc., com ara la revista Soberanía Alimentaria, Granollers en Transició, la XES (Xarxa d’Economia Social), de la qual som socis, la Taula d’Emergència Climàtica, la Fira d’Economia Social i Solidària, i també promovem activament els grups de consum de la comarca, entitats que aposten i treballen, com nosaltres, per una transformació ecosocial. També en les últimes eleccions municipals vàrem presentar un ampli estudi: Propostes agroecològiques per un Granollers sostenible.

La Magrana Vallesana volem celebrar aquests 10 anys de camí recorregut! Celebrar que és una realitat comunitària i que amb les aportacions de totes continua el seu camí, un camí que és compartit, un camí  cap a un món més just i solidari, de respecte per la terra i compromés amb la vida del planeta.

La Magrana Vallesana

Neix la Xarxa d’Aliments de Granollers

Les persones necessitem alimentar-nos per a sobreviure. Tot i tractar-se d’una necessitat vital, aquesta no queda exempta de les dinàmiques mercantils del capitalisme. Estratègies de l’economia del consum impregnen els aliments que arriben a les nostres llars: si passen d’una data de “consum preferent”, s’han de llençar; si no compleixen estrictes criteris estètics, no es posen a la venda. Una de les conseqüències directes d’aquest sistema és el malbaratament massiu d’aliments. Observant aquesta problemàtica, el setembre passat va néixer la Xarxa d’Aliments de Granollers, un grup obert de suport mutu que gira entorn de la recol·lecció urbana d’aliments.

Els motius del malbaratament són molt diversos: aliments que es descarten al camp per pura estètica, aliments que es fan malbé en els trasllats, estratègies especulatives que arruïnen productors locals, criteris de venda dels supermercats, etc. Els governs, per una banda, fomenten la reutilització, el reciclatge i la reducció de residus i, per l’altra, conviden al consum, l’acumulació i el malbaratament. Els esforços institucionals per evitar el malbaratament s’orienten a incidir en “el consumidor”, que passa a tenir una responsabilitat individual.

Trencant amb aquesta lògica individualista, la Xarxa d’Aliments apostem pel reciclatge de forma comunitària i solidària. Ho fem com a forma dissident d’autoabastir-nos d’aliments, fugint de la lògica mercantil. No tan sols es tracta d’una necessitat, sinó que ho entenem com una actitud política davant de la societat del malbaratament.

L’activitat principal de la Xarxa d’Aliments consisteix en una recollida setmanal –cada dimecres al vespre– que fem als comerços de la ciutat que han accedit a donar-nos l’excedent que, altrament, acabaria al contenidor. Un cop feta la recollida, les persones integrants de la Xarxa ens repartim de forma solidària els aliments recuperats i ens organitzem en assemblea. Actualment, hem fet un total de cinc recollides i hem pogut endur-nos, cadascuna, una cistella plena d’aliments (majoritàriament pa, fruita i verdura). Tenim moltes idees que ens agradaria dur a terme en un futur, com ara tallers de cuina o mètodes d’aprofitament d’aliments com són les conserves.

Qualsevol persona és benvinguda a la Xarxa. No deixem que cap aliment esdevingui residu. Juntes ens podem treure les vergonyes, perquè reciclar és un acte legítim, digne i de resistència.

Si voleu contactar amb la Xarxa, podeu fer-ho a través del correu xarxalimentsgrn@gmail.com.

Xarxa d’Aliments de Granollers

Les alternatives a l’economia capitalista ja són una realitat

Aquests dies hem conegut alternatives a l’economia capitalista assistint al cicle de xerrades de la 3a Fira d’Economia Social i Solidària de Granollers. L’associació FESSGRA no l’ha poguda fer en una plaça amb parades, però l’ha organitzada en forma de cicle de xerrades a la sala d’actes del Museu de Granollers. N’ha pogut celebrar tres i han estat molt interessants. FESSGRA, l’Ateneu Cooperatiu del Vallès Oriental, L’Eixida, l’Associació de Consumidors i Productors La Magrana Vallesana, Granollers Pedala i Granollers en Transició ens donen a conèixer conceptes i modalitats de producció i de consum culturals, models de mobilitat aplicables a pobles i ciutats com els nostres, etc., on la cura de la terra i de les persones són al centre de les nostres vides.

Arnau Galí és tècnic en economia social i solidària i fins abans del confinament va ser membre de l’Ateneu Cooperatiu del Vallès Oriental. Ara treballa a la Xarxa d’Economia Social-XES i, a partir d’articles de dos autors que li agraden molt, va exposar en la primera xerrada les bases de l’economia social i solidària.

L’Eixida va portar a la segona xerrada persones procedents d’empreses culturals que van parlar de com aquestes empreses es poden organitzar per seure al mateix nivell amb altres actors culturals de les ciutats i amb la gent, per tal de crear debat i propostes i no esdevenir, només, meres empreses a qui l’administració contracta l’organització d’actes, de festes majors, etc. Si bé l’Administració pública és el seu primer client, volen ser contrapoder i contribuir a assolir la sobirania cultural.

Granollers Pedala creua, en la tercera xerrada, els conceptes “mobilitat” i “economia social i solidària” i dos del seus membres, Benjamí Aguilar i Meritxell Remolins, van desgranant conceptes com el cotxecentrisme, ens expliquen com de subvencionada està l’estructura automobilística, com la publicitat ens ven els cotxes, etc., i ens fan reflexionar, entre altres coses, sobre el fet que si no hi hagués tants cotxes no tindríem tantes infraestructures que trinxen el territori ni amenaces com el Quart Cinturó. També aquí pren força el concepte “sobirania”, la sobirania energètica, perquè amb energies renovables i unes ciutats per a les persones a peu i per a les bicicletes milloren el benestar i la salut dels seus habitants. Per què no tancar tot el centre de Granollers als vehicles, fins i tot de transport de mercaderies, i fer l’última milla repartint el gènere en bicicleta de càrrega o vehicles no contaminants? A Granollers, una ciutat força compacta, la durada del trajecte en bicicleta entre qualsevol barri no supera els 10 minuts.

Arran de les noves restriccions per la COVID-19, l’Associació FESSGRA ha ajornat per més endavant les xerrades que quedaven per fer. Podeu veure els vídeos de les 3 primeres xerrades aquí.

Equip És l’ou

Ciutat 30. I ara què?

Del 16 al 22 de setembre es va celebrar la Setmana de la Mobilitat Sostenible. Enguany aquesta celebració ha passat sense pena ni glòria. El fantasma de la COVID ho ha estat emboirant tot, però també ens va portar, amb el confinament, imatges que moltes de nosaltres no havíem viscut mai: carrers sense cotxes, la possibilitat de passejar (en la franja que tocava, per suposat) sense soroll, sense contaminació…

Granollers es va despertar després del confinament i d’aquest estiu tan estrany convertida en ciutat 30. Una mesura que pot semblar estranya. Però… per què ciutat 30? Què vol dir això?

El codi de circulació diu que la calçada és un espai per a vehicles motoritzats i bicicletes. Fins ara les bicicletes estaven en desigualtat. Com t’ho fas per circular per un carrer estret, amb un cotxe enganxat al darrere, que et pressiona? O com t’atreveixes a anar per carrers més amples amb diversos carrils, com el carrer Roger de Flor, en plena hora punta ple de cotxes impacients que fan tard a la feina? Ho fas amb por i inseguretat, amb cotxes que t’avancen imprudentment.

La ciutat 30 ens demana que abaixem el ritme, que abaixem els fums, i equipara cotxes i bicicletes, ens fa més iguals tot i les nostres diferències. La ciutat 30 és respectar una ciutat on no només els cotxes s’han de sentir segurs, sinó bicicletes i vianants. A 30 és més fàcil que puguis reaccionar a un imprevist: canalla sortint de cop en un pas zebra, per exemple. La ciutat 30 ajuda que usem més la bicicleta i ens fa sentir més segurs com a vianants, però no ens enganyem; aquesta mesura de l’Ajuntament no és la panacea, no és cap aposta real per prioritzar vianants, bicicletes i transport públic enfront del vehicle privat motoritzat. No és una aposta real per una mobilitat sostenible, una mobilitat que aposti per maneres de moure’ns activament sense contaminar i sense consumir recursos no renovables: a peu, en bici, en transport públic…, una mobilitat que demana valentia per part dels governs per trencar amb el paradigma imperant d’“una vida sense cotxe no és possible” o “el cotxe et fa lliure” o “ el cotxe elèctric és el futur”.

Ara mateix sembla impossible però s’ha d’apostar per accions a les ciutats que redueixin espai als cotxes i el retornin a la gent. Polítiques reals per a la sostenibilitat. No més pedaços i sí a més valentia. En el context d’emergència climàtica, amb l’experiència recent de les ciutats sense cotxes en què es respirava saludablement, es podia sortir al balcó sense escoltar el continu “run run” de cotxes, se sentien els ocells…

Sabem que parlar de mobilitat sostenible no és senzill, hi ha molts factors a tenir en compte, cal tenir una visió integral. La presa de decisions i l’aplicació de mesures són complexes i no sempre agraden a tothom. En el cas d’una mobilitat sostenible, i en molts d’altres, s’hauria de posar sempre al centre la ciutadania, les persones, i la seva salut ambiental, física i emocional. I per això calen mesures, accions, governs, i també ciutadans i ciutadanes valentes, compromeses i responsables.

Granollers en Transició (GenT)

Agroecologia en temps d’agroindústria

L’agroecologia és un mot que els darrers anys ha començat a sonar entre diversos col·lectius socials, de pagesos i, fins i tot, a nivell polític. La seva definició acadèmica ens la ubica com una ciència, un moviment social i un sistema de producció que busca generar agroecosistemes tan semblants i compatibles com sigui possible amb els ecosistemes naturals. És, per tant, un enfocament holístic que busca un equilibri entre la part social, l’econòmica i l’ambiental en la producció d’aliments.

L’agroecologia és minoritària en el sistema productiu alimentari actual del món capitalista ric, però és la que omple la panxa de la humanitat. Bona part de la població mundial, sent-ne conscient o no, encara avui, aconsegueix les seves fonts d’alimentació d’estructures productives de petita escala, de proximitat, que utilitzen varietats no transgèniques i que es consumeixen a prop d’on es produeixen.

foto espigall

L’agroecologia, com qualsevol sistema sostenible i viable a llarg termini, és descentralitzada, de cadena curta, d’economia local i, per sobre de tot, consumidora de recursos locals finits. Aquesta filosofia espetega directament contra els pilars del neoliberalisme més salvatge que busca incessantment la concentració de poder i diners, la maximització dels guanys a qualsevol preu i, per sobre de tot, externalitzar la “merda” cap a la part social –condicions laborals i de vida dels treballadors– i ambiental –espoli i destrucció del recursos i ecosistemes.

Avui, estem en un creuament de camins; des de 1970 hem superat la capacitat de càrrega del planeta. És a dir, ja no vivim dels interessos que genera el capital terra sinó que, també, ens estem menjant part del capital per a poder sobreviure. D’altra banda, l’agudització del canvi climàtic ens situa en un context d’extrema fragilitat productiva –fenòmens extrems, manca d’aigua, etc. Si llegim alguns llibres d’agronomia antics, alguns autors, l’any 1940, ja es queixaven del model productiu industrial dient que estava arrasant els sistemes tradicionals complexos, variats, altament productius i resilients per aconseguir un sistema extractivista i de curta durada.

Per tant, podem dir, sense embuts, que fa més de 80 anys, que estem avisats. Tenim un monstre a dins de casa, un càncer al cos que s’ha d’extirpar, però, ara, ja no hi ha temps, s’ha d’actuar de manera radical i ràpida.

Segurament, l’agroecologia és una de les solucions, però, en el fons, tots sabem quina és la bona. Comencem per nosaltres mateixos, mirem-nos al mirall i fem-nos les preguntes correctes. Què mengem?, com i on vivim?, d’on venen els nostres ingressos?, i segurament ens apareixeran les contradiccions necessàries per generar la revolta interna que ràpidament s’ha de convertir en externa, en social.

Jordi Puig Roca, doctor en Ciències Ambientals especialitzat en canvi climàtic i canvi global ambiental i coordinador de l’Espigall.

No és “economia de guerra”, és “economia de cures”

Aquests dies és inevitable estar connectada a les notícies, via internet, televisió, ràdio o whatsapp. Rebem informació per totes bandes. El que és més sorprenent i, fins i tot, fa por, és la dimensió que ha agafat el llenguatge per explicar-nos la realitat que estem vivint.

Des de ja fa unes setmanes es parla constantment d’“economia de guerra” (com es va anomenar també durant la Segona Guerra Mundial), però potser caldria canviar el nom i buscar-ne un de menys bel·licista i més constructiu, com, per exemple, “economia de cures”. Sobretot perquè el personal que treballa en l’àmbit de la sanitat, dels serveis socials, dels serveis públics de primera necessitat, fins i tot les forces de seguretat (tot i que pot sonar estrany), el que estan fent és cuidar-nos. I les fàbriques modifiquen els sistemes de producció, no per fer armes de destrucció, sinó per produir elements que permetin cuidar aquelles persones malaltes i aquelles persones que estan treballant en les cures de la ciutadania.

Com expliquem les coses al món conforma també el món en què vivim. Moltes vegades oblidem la gran importància del llenguatge. Aquests dies no fem més que escoltar paraules com “combatre l’enemic”, “lluitar”, “guerra”, “junts vencerem”, etc. És cert que aquest virus està tergiversant la nostra quotidianitat, està posant en dubte moltes de les creences que estaven en el subconscient col·lectiu (que tot ho podíem, que a nosaltres no ens podia passar, que som modernitat…) i està destapant també les mancances d’aquesta suposada “societat del benestar”, com la manca d’inversió en sanitat, la dependència de l’exterior, etc. Però en cap cas estem en una guerra, sinó en una situació crítica, en una crisi. Yayo Herrero i Santiago Alba en el seu article a Contexto y acción parlen de catàstrofe: “No es una guerra, es una catástrofe. Para esta batalla no se necesitan soldados sino ciudadanos; y esos aún están por hacer. La catástrofe es una oportunidad para ‘fabricarlos’”

I la ciutadania així ho està demostrant. S’estan creant vincles entre la comunitat que semblava que no existien o que havíem perdut: la solidaritat del veïnat amb la gent gran que no pot anar a buscar queviures i s’ofereix per comprar, les iniciatives locals per cosir màscares i bates per als hospitals, els concerts en viu a les xarxes que artistes d’arreu ofereixen en obert, els aplaudiments als balcons que obren les finestres (literalment) a conèixer les persones que viuen al nostre costat, al nostre entorn, i que potser no coneixíem abans…

La ciutadania, la societat, sembla haver entès millor aquesta crisi que els polítics i militars que la gestionen i comuniquen. El diari Ara ha analitzat amb experts aquesta tendència al bel·licisme en el llenguatge per parlar de la realitat actual i “alerten que, si es perpetua, pot tenir riscos per al sistema democràtic”. Dolors Sabater també ens fa reflexionar sobre l’“antimilitarisme imprescindible” i és que l’entrada de l’exèrcit a la gestió no hauria de contaminar la realitat ni el llenguatge, ni ara, ni mai.

Aquesta reflexió sorgeix de les persones de l’equip de l’És l’ou i del seu entorn, però no som les úniques persones que hi hem reflexionat. Us convidem que llegiu els següents articles, que aprofundeixen en el tema:

Tornarem la propera lluna plena amb més reflexions sobre el que ens està aportant aquesta crisi. Fins aleshores pau, amor, salut i cures per a aquests dies de confinament!

Txell Remolins, membre de Granollers en Transició (GenT)

S’ha de fer front urgentment a l’emergència climàtica

Hi ha pressa. És clar que sí. A Granollers, els reiterats episodis de contaminació atmosfèrica, la incapacitat de treure el trànsit pesant de la Ronda Sud i de fer una ciutat pedalable, la futura construcció d’un tercer carril a la C-17, i la construcció d’un nou polígon industrial al costat del Bosc de Can Ferran (Serra de Ponent), peça del PDU del Circuit de Barcelona Catalunya, posen de manifest que afrontar l’emergència climàtica no és una prioritat. El consistori va declarar l’emergència climàtica el 30 de juliol de 2019, però no ha fet accions determinants ni de manera ràpida, segons la recent creada Taula d’Emergència Climàtica de Granollers, que ha decidit no esperar més i ha pres la iniciativa.

Les entitats que han iniciat la TECG, una desena, es van reunir per primera vegada el 18 de setembre de 2019 i van idear un manifest que van llegir el 24 de setembre al ple municipal, on van demanar ser rebuts per l’equip de govern. A més, van convocar una Marxa pel Clima a Granollers, que va ser un èxit, i van donar suport a la de Barcelona. Des de llavors, han continuat treballant i ja tenen un nou manifest i propostes que presentaran públicament el dia 12 de març, a les 19 h, a la sala d’actes del Museu de Granollers. Inicialment, a la TECG hi ha l’Associació de consumidors i productors La Magrana Vallesana, Granollers en Transició (GenT), Rebel·lió o extinció Vallès Oriental-Baix Montseny (XR VOBM), la Plataforma No Ens Vendreu la Moto, l’Assemblea Integració Ronda i Sud de Granollers, el Casal del Mestre de Granollers, la Fira d’Economia Social i Solidària, l’Ateneu de Granollers, Amnistia Internacional i Granollers Pedala. S’hi poden adherir més entitats i persones a títol individual.

La Taula d’Emergència Climàtica de Granollers s’ha constituït amb l’ànim d’incidir en les polítiques municipals, col·laborar i, alhora, exigir les mesures necessàries en tota mena d’àmbits: contaminació, mobilitat, agroecologia, comunitat, drets humans, cures feministes, comerç de proximitat, serveis bàsics, espais naturals, etc.

Davant d’una emergència tothom pren mesures contundents i urgents, oi?

Doncs a fer-ho! Hi ha pressa. És clar que sí.

 

Equip És l’ou

Una manera diferent de crear empreses

Els Ateneus cooperatius, promoguts per entitats de l’economia social, són un espai de trobada, coordinació, aprenentatge, innovació i assessorament en l’àmbit de l’economia social i cooperativa. El seu objectiu és enfortir el desenvolupament del cooperativisme.

L’any 2016 es va promoure des de la Generalitat la Xarxa d’Ateneus Cooperatius, amb la creació de 14 punts territorials arreu de Catalunya, per enfortir l’economia social i cooperativa. Més de 120 entitats socials, cooperatives, entitats locals i altres agents lideren aquests ateneus.

Aquest moviment es regeix per uns principis comuns de justícia social, democràcia directa, deliberativa i participativa, decreixement i sostenibilitat, equitat i solidaritat. Al Vallès Oriental també en tenim un. El trobareu al carrer Corró, número 122, de Granollers. La seva missió és donar visibilitat a l’economia social i cooperativa, fomentar la creació de noves empreses de l’economia social i generar riquesa i ocupació de qualitat al territori.

Per aconseguir-ho, ofereix diferents serveis i recursos:
         Informació sobre els diferents recursos disponibles en economia social i
cooperativa
         Acompanyament a mida per a l’elecció de la forma jurídica que té més
encaix i suport a la constitució d’una empresa de l’economia social
         Acompanyament a mida per a la transformació d’una SCP o associació en
una empresa de l’economia social
         Jornades sobre empreses de l’economia social i bones pràctiques
         Laboratori de bones pràctiques i rèplica
         Formació en el coneixement de l’àmbit de l’economia social i les formes
jurídiques associades per a joves de centres d’educació secundària i superior.
         Orientació en processos de continuïtat d’empreses properes al tancament i
reconversió sota la fórmula cooperativa per part de les persones treballadores

Podeu descobrir més coses dels ateneus cooperatius a https://ateneucoopvor.org/

L’oliva Vera, un tresor del Vallès

El paisatge vallesà segur que no seria tan atractiu sense les extensions d’oliveres. Són de diverses varietats, però una de les més preuades, i de les quals només hi ha 325 hectàrees al Vallès Oriental i 241 al Vallès Occidental, és la Vera.

L’oliva Vera dona un oli amb una persistència de gust més llarga que d’altres, molt potent, i de baixa acidesa –0,3° o 0,4°– i ara està molt en boga. A finals de tardor, els municipis de la nostra comarca on n’hi ha més producció –la Garriga, Caldes de Montbui i Bigues i Riells– n’han fet la recol·lecció, i el 18 de gener es presentarà el producte a la Plaça del Trull de Bigues, a la 8a Fira de l’Oli Vera i 6è Mercat del Pa Artesà elaborat amb farines antigues, aquest any enfocat a professionals. Hi haurà, al llarg de diverses jornades, una oligoexperiència, una conferència sobre les farines de varietats antigues, una altra sobre el mapeig i inventari dels recintes SIGPAC dels oliverars del Vallès, la presentació del projecte “Reciclatge d’oli transformat en biodièsel”, i un tast. Els professionals també participaran en una trobada gastronòmica i a la presentació de les qualitats organolèptiques i singulars de l’oli de la varietat Vera del Vallès i el pa artesà de varietats antigues.

I què ens proposa de fer en Pep Salsetes, mestre cuiner, gastrònom, coneixedor del territori i proposador de la Fira de l’Oli Vera a l’Ajuntament de Bigues i Riells? Doncs una botifarra amb olives.

Què necessitem?

100 g d’olives

1 Kg de carn picada de porc

15 g de sal

4 g de pebre

Un pessiguet de sajolida

Un pessiguet de farigola

 

Què fem amb tot això?

Ho pastem, ho posem dins de tripes naturals i les lliguem. En lloc de botifarres, també podem triar la versió bistec rus o hamburguesa. Les olives i l’oli donen molt de sí i la 8a Fira de l’Oli Vera és un bon lloc per descobrir-ho.

Quan és Nadal?

Diuen que el Nadal és temps de família, grans àpats i quilos de regals. Són dies feliços, diuen. Però ja fa massa anys que els dies previs al que diuen que és Nadal, jo hi veig
angoixa per costejar la quantitat desmesurada de menjar i regals i per trobar el que
creiem que serien els “regals perfectes”; veig estrès per les hores extres que dediquem
a totes les tasques de compra i preparació, frustració perquè no tothom de la família hi
posa de la seva part i/o pena perquè quan arribi el dia no hi serà tothom que hauria de
ser-hi… Sento fins i tot moltes persones que diuen que voldrien fugir-ne. Hi ha molt
d’esforç per arribar a aquells dies que diuen que són el Nadal. Llavors, em pregunto,
són reals aquells dies? O els fabriquem? De què serveix patir 20 dies per gaudir-ne 4?
Quin és el moment que gaudim?
Hi ha il·lusió, sí. Però il·lusió per viure aquest Nadal que ens expliquen; i tot allò que no
ho compleix ens frustra.

Només hi ha un tipus de Nadal per a tothom? En què hem convertit el Nadal?
A mi m’agrada traduir el Nadal als sentits. Per mi el Nadal és olor i gust de canyella i
cada cop que menjo alguna cosa que en porta, per mi és Nadal. Per mi el Nadal és el
color vermell i sempre que em poso alguna cosa d’aquest color sento el Nadal. Sentir
amor és Nadal, i la melancolia també hi té un lloc en el meu Nadal.
D’aquesta manera, per mi molts moments de l’any són Nadal i el que fa especial
aquests dies de desembre i gener és que tot allò que per mi és Nadal s’uneix i
s’intensifica. Els records que m’han quedat dels Nadals fins avui són petits detalls en la
major part immaterials: riures jugant a jocs de taula, anècdotes amb els avis, bromes,
recordar els que no hi són, i promeses de fer més coses junts. Així doncs, aquest Nadal
només em preocuparé per assegurar-me que juguem, riem, ens escoltem, fem plans i,
aquesta vegada, els duguem a terme.
I sí, ningú em treu la tasca de fer regals i cuinar. Però serà el menys important, perquè
donaré més importància a tota la resta.

“És Nadal al meu cor, quan somrius content de veure’m”

Andrea Lizana – periodista, Equip És l’ou